BENVOLGUT JORDI

El dia 20 de Juny vaig asistir, de nou, a un encontre amb Jordi Pujol. Aquells que llegueixen sovint aquesta bitàcora digital saben que he anat els darrer anys perseguint al president per Elx, Alacant, Terrasa, l'Hospitalet i ara Barcelona. L'acte va tindre lloc a l'Ateneu, un altre clàsic de la capital catalana. El lema del cicle era “ateneistes singulars”.Pujol, als seus 82 anys, es converva be i te ganes de xerrar. Davant un public força endinsat a la tercera edat parla de temes desordenats, segons els planteja l'entrevistador. Ens diu que la primera obligació d'un expresident és no fer nossa. Reconeix que no ha tingut gaire relació amb l'ateneu però, a l'hora, ens parla de l'importància d'una institució com aquesta per a el país. Poc a poc va sorgint els temes de sempre: el paper capdal de l'esforç i la voluntad, les seves fermes conviccions cristianes, el mite del seu empresonament i tortura(ens diu que es un tema del que no li agrada parlar però que tampoc no vol el·ludir)i posterior deificació(Pujol Catalunya, escribia hom a les parets), la necesitat de unir l'esperit rural i urbà de Catalunya, l'ambigüetat respecte a Espanya, que, darrerament, pareix haver abandonat parcialment(veure entrevista amb Jordi Évole)però sense poder decantar-se del tot per la Catalunya independent, els “carraspeos” famosos, el tancar d'ulls constant i altre tics...tot va trascurrint com ha de ser... Es parla del naixement i paper de convergència a la transició, del conegut article a la Vanguardia “Sant pancraci, doneu-nos salut i feina”, del slogan “som el partit dels Dilluns” de la primera campanya que va significar al victòria inesperada i l'inici de 23 anys de presidència, dels estius al Premià de Dalt natal...jo recordo que aquet home i la seva visió política ha tingut repercusions inclús a la Comunitat Valencia(d'un pacte amb Zaplana a la conjonctura del 96 va sorgir la AVL, que no la ALV). Pujol fa un homenatge a Emili Teixidor, que acaba de morir, i li atribueix per error la peça teatra “El retaule del flautista “ de Jordi Teixidor. També recorda i elogia a Jaume Vicens Vives. Arriben les preguntes del públic: la polèmica sobre el paper de les universitat de la ma del llibre reçent de Jordi Llobet “Adeu a la universitat”, el denostat pacte del majestic que encara recorda indignada una espectadora. Pujol aquí es posa serios i li diu: “i amb qui volia que pactarem, perque per aconseguir coses importants per a Catalunya, ara per ara, cal anar a Madrid”. I així, amb aquesta dualitat congènita, amb aquet ser i no ser tan fusterià com hamletià, acaba Jordi Pujol la perorata, demostrant, una vegada més, que les seves contradiccions són, si fa no fa, les de el seu país, Catalunya. Recordeu el dilema de la Jennifer!