Publico en este mi blog dos artículos no seleccionados en el concurso que organizó la delegación de la Comisión Europea en Barcelona. ¿Quizás el premio iba más bien dirigido a periodistas?. Quizás no...
UN PAS ENDAVANT EUROPA!
L’identitat europea, aquesta eterna questió. Què és ser europeu, què és no ser-ho?. Deliberadament els tractats de l’Unió Europea no ens diuen on s’acaba Europa. Sabem on comença?
L’unió econòmica del vell continent ha estat un èxit, això ningú no ho discuteix. En l’esfera de la política s’ha avançat molt, encara que alguns tenen una certa sensació de que no s’ha arribat realment lluny.
Si som sincers hem de reconeixer que han sigut els Estats Membres de l’UE els que han anat otorgant major veu a un poble europeu que encara no existeix. La demanda de legitimitat democràtica ha sigut escassa, la gent de a peu no l’ha reclamat. Però, verdaderament, podem demanar-li més als nostres ciutadans?. La meva opinió és que no.
L’Unió ha anat creixent impulsada per l’inteligència d’una minoria, d’una èlit rectora que ha entés la mundialització que s’ens ve a sobre. Jean Monnet ja havia comprés que els minúsculs Estats-nació que vàrem sorgir en el segle XIX no tenien sentit al segle XX. S’ha explicat veritablement allò que és l’Unió, allò que significa?. Rotundament no. Les èlits segeixen sent nacionals i miren per els seus interessos. Es jugen la seva reelecció en els seus diferents estats, no ho obliden.
I, tanmateix, els problemes, la realitat global, estan aquí, inevitables. El ciutadà europeu sent amb dolor l’impotència de la política, l’ineficàcia de l’Estat front al mercat. Però no veu la solució, ningú no se la vol explicar.
Els estats sí comprenen el futur i les seves necesitats. Recentment el govern britànic de Cameron ha signat un acord militar amb França que permetrà estalviar i racionalitzar la gestió dels seus portavions i coordinar els programes industrials d’armament. Ràpidament el govern conservador de les illes ha calmat els ànims dels seus ciutadans: el acord era puntual i bilateral; no tenia res a veure amb l’Unió Europea i no significaba cap cessió de sobirania. Però els fets són els fets i l’interdependència és dependència.
Aleshores què fer?. El món, començant per la Xina, se’ns ve a sobre. Els Estats-nació son ineficaços i l’onada de rescats financers des de Grècia fins a Irlanda ens mostra la seva fragilitat. La meva proposta és sencilla: aprofitem aquet temps obscur, amarg, per donar un pas endavant. La paraula grega crisis significa oportunitat. L’Unió Europea necessita una embranzida i els Estats han d’explicar-li als ciutadans les veritats que ells coneixen. A un món global, on la cultura-món està dominada per l’hipermecat, on l’economia casino mou capitals sense cap control, no sortirem envadant amb les nostres petites pàtries.
No proposse la destrucció de les nacions, ni dels sentiments patriòtics. Únicament dic que hem de plantejar-nos seriosament l’imperiosa necessitat d’europeitzar les nostres ments. Si no volem empobrir-nos Europa ha de ser la nostra forma d’estar al món. A finals del segle XVIII, en França, els camperols es van tornar francesos. La raça humana evol•luciona i Europa no s’ha de quedar endarrerida.
Fundem un veritable poble europeu, compatible amb les nacions, compatible amb els Estats. Aquesta feina serà enorme i necessàriament ha de quedar inacabada per les generacions presents. No serà dur per al poble irlandés, que no es va sentir lliure fins que va assolir la seva independència al 1921, acceptar que ha de cambiar sobirania per diners?. Però Europa són valors. L’Unió és l’única potència mundial que defén amb tenacitat la pau kantiana, el multilateralisme, l’economia verda.
Hem de creure en els nostres propis valor i começar una revolució mental. Europa ha demostrart la seva grandesa construint l’UE després de les dos guerres més terribles de l’història. Hem de donar un pas en davant, és el torn de la nostra generació. No ho fem solament per nosaltres, en joc està el futur del món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario