Ja em va passar l'estiu passat...quan arriba juliol esti cansat de mons virtuals, d'internet, de representacions de la realitat més o menys conseguides. Em replegue al poble, a les històries mínimes, a allò tangible.
En Juame no sap llegir, no entendria el que es llegir. Les coses per a ell, tant un altre gos con un pal, es vieun de forma inmediata, sense paraules de pel mig. Nosaltres vivim a la pantalla, a l'esfera trascendent. Hi ha per ahí ara un llibre de Heder que es titula una cosa així com: el cíborg humà i parla d'aquesta dualitat de les persones, mitad animal inmanent, mitad ésser simbòlic.
Tota aquesta artificialitat que ens separa de la mare natura, que ens porta a destruirla cada vegada més, és, tanmateix, constitutiva de nosaltres. L'ésser humà és l'esser sense ésser, sense massa base permanent. Som, en part, el nostre llenguatge i les nostres eines per transformar la realitat...ens tornem martell i amb el martell passem a comportar-nos com martell...
Genèticament no he canviat desde fa mils i mils d'anys però culturalment són molt mutables. El canvi és permanent, la vida líquida...
No obstant això sempre tenim nostàlgia d'aquet mon natural del que també formem part però del que tractem de fugir cada dia per que ens condiciona i ens limita. Avui he descobert, de molt bon matí, un munt de formiges a la sucrera. M'ha portat records llunyans de la finca SantMartín, del campo, quan jugabem a ofegar forgimes. Aquesta reminiscència infantil m'ha dut a reaccionar, mig adormit, amb una clarividència impròpia de les 7'40h.
He anat a la galeria, he agafat un recipient d'aigua, una safata o poal, i l'he plenat d'aigua...he llançat tot el sucre i la sucrera a l'aigua fent efectiu el formigicidi. Com reflexaràn a la seua mitologia les formiges supervivens de la colònia de casa meva aquest episodi terrible? Imanència i transcendència, el sagrat i el profà...
PD: tornat de Múrcia aviu de trobades sirèniques he vist un accident. En realitat l'havia vist abans, ja venint. Sembla, pareix que era greu. M'assabente per la pantalla que ha sigut a l'autopista a l'altura de la mortal o quasi mortal Albatera. Descansin em pau els aventureres que emprengeren, valents, el viatge i que per circunstàncies del destí no va sobreviure al fatídic càntic
No hay comentarios:
Publicar un comentario