En aquestos temps fragmentaris s'imposa la miscel·lània. Tal volta podriem dir inclús la macedònia. Fem una avui, provem. El Diumenge aniguerem al CCCB, on he renovat el carnet de soci annual. El motiu, fer part d'un festival de cinema alternatiu.
Com estudie aquetos dies a asignatures com "La gestió de la cultura" una de les motivacions que fan a les persones aixecar-se del sofà i transitar aquesta Barcelona nostra buscan quelcom anomenat "cultura" es la simbòlica. Anem a fer-nos el modern, a consumir productes indie. Com deia el Neró d'aquell documental que posava jo a l'assignatura de CCSS(que no d'història)de primer d'ESO "el art és diví". I nosaltres volem ser divins, eterns, alternatius, magnífics, joves i interactius.
En un dia plutjós avancem per el carrers cap a l'esglèsia barcelonina de la reflexió sobre, per i per a les ciutats. El estaff està saturat, desconcertat i amb poca gana de servir als demés, de treballar una mica. Després d'algunes trifulques i malentesos menors ens dirigim al nou espai que acull el nou Teatre de CCCB(¿de veritat feia falta un altre teatre amb diners de tots(dipu+ajuntament)a la saturada Barcelona?, el dimitit Ramoneda i els seus xicots, que tal volta(segurament no)han pasat a la cua del atur així ho pensaven). Anem a veure curts, que sempre queda més interessant, modern i subreal. Les nostres ansies de sentir-nos diferents no es veuen refraudades.
Es projectaran 5 documentals: el primer es un confús anar i venir d'un home al que no se li veu la cara. Sempre dintre de cotxes que provoquen reflexes de cristal on la càmara no vol penetrar, l'home ha de triar entre un fill petit(que està al vehicle A)i una dona invisible(cotxe B). Aborrit, infumable, massa infumable. El segon, més potable, es descriu el món d'una noia d'uns 20 anys...les seves angoixes sobre el sentit de la vida es van barrejan amb dibuixos del metro de Londres. El format còmic el fa interessant. El tercer es una història rumana sobre un bosc, uns nens que deambulen i unes quantes escenes que representen pulsions vitals. Passable. El quart, alemany i desastròs, ens mostra ràpidament uns dibuixos negres que lluiten fins a enfonsar-se en un negre mar. Catastròfic tu!. L'últim, el votat per mi, és una cinta massa llarga francesa sobre un nit d'un porter de boite de niu. Els diàlegs i conflictes, les 1000 maneres de deixar i no deixar passar, ens fan un retart de la natura humana, violència i passió, amabilitat i fúria.
Així acaba la miscel·lània anunciada. Abans de tallar, però, vull comentar un anunci de moviestar que acabe de veure.
http://www.youtube.com/watch?v=yw5AGRoe3fk
Una assemblea popular digna de 15-M discuteix si vol sms gratis per noticies dolentes o bones...la democracia es buida de sentit, les grans empreses s'apropien de escenografies i valors sagrats per la democracia. Es la eterna banalizació del conglomerats de consum...¿Per què parlar de com aconseguir un lloc de treball si treballar es penós?. Millor decidir si volem gratis A o A. Com no, els actors pagats, el fals públic demagògic decideix que ho volem tot. I moviestar, després del plebiscit falsejat, acepta la veu del poble i concedeix el desig. SMS per a tots,¿Què més voleu?. Increible la capacitat d'aquestos publicistes per fagocitar fins al més mínim alé d'esperança. Així el consum destrueix tot allò que durant milenis ha permès avançar a l'humanitat. Però ja ho diu el lema de la posmodernitat de Bauman: "Never again salvation in society".
No hay comentarios:
Publicar un comentario