L'AMAGATALL DE SIMONA

Una de les coses que més m'agrada de Barcelona és aquell moment, a les 17,42h de la tarda aproximadament, en el que em poso davant de l'ordinador i vaig decidint que faré les següents hores. La ciutat comtal ofereix mil possibilitats inesperades, és un conte amb finals múltiples, un cosmos divers i fantàstic en el qual pots navegar sense rumb, seguir camins oblícuus i esperpèntics. Barcelona són moltes, moltes porte entreobertes, incitacions, desnivell, universos paral·les per desplegar. Decideixo anar a una xarrada tèxtil que es fa al MUHBA. Faré un "compte rendu" sobre allò que vaig intuir a la sala Martí el Humà del edifici situat a la Plaça del Rei,7. Però aviu volia contar, abans que el temps no ho esborri, el meu encontre en la Simona. Quan surt de la confèrencia és força d'hora. La tarda de finals de Maig fa goig, anima a continuar al carrer. Ja ha entrat l'estiu ben entrat, així ho afirmen els termòmetres, orgullosos. Pase per davant del Palau de la Virreina i entre a l'oficina de barcelonacultura. En aquet lloc han començat molts dels meus viatges siderals per galàxies polièdriques...com que he mirat la cartelera horritzat(podriem salvar els cinemes Girona, el Mèlies, el venerable Alexandra i poc més)em decideixo pel teatre. Em va be anar a les 21,30h per poder lleguir un poc més del llibre que ha caigut à les meves mans: "Una habitació a Holanda"(ed. Minúscula), una breu història de la vida meditativa de Monsieur Descartes. Trie anar a la sala Beckett a vore un obra desconeguda titulada "Nix tu, Simona". Com diu el Jordi Herralde, moltes vegades ens fiem de l'editorial més que del títol o del autor. La casa d'edicions fa de constrasenya, és com un club al que ens agrada pertànyer. I, per a mi, la Beckett és una garantia, se que vore alguna cosa diferent. Arribo allà després de creuar Gràcies des de Fontana, mirant el google maps i un poc "pressé". Entro a la Sala i apago el dispositiu d'autovigilància. M'agrada saber que l'iluminació de la Beckett sempre es fosca...estarem entre amics amagats, lluny de la prima de risc i els rescats bancaris inacabables. Apareix la Simona portant alguna cosa al braç. Pareix un bebé...li parla. Comença així un monóleg intenssísim, esgotador, ple d'emocions. No sé com es sentirà l'actriu, la magnífica Aina Calpe, després d'aquesta tormenta infinita de sentiments i paraules. Però no ens adelantem. Simona parla i parla...al principi s'ens fa difícil entendre-la. Utilitza un vocabulari simplificat, ple d'abrebiatures. L'accent em pareix mallorquí, cosa que és confirma després de la meua recerca a internet. Tanmateix, poc a poc tota la cosmovisió de la nena-dona és va fent més clara...ens anem acostumant a les seves expressions, ens endisem dins de la seva particular visió del laberint de la vida. Simona te greus problemes a l'escola; rebutja tots els nens i es baralla amb ells. No la trancten bé i ella es tanca, prefereix jugar amb els escarabats, viure a la natura. Els amics imaginaris no oloren malament, com la canalla agressora. La complexa relació amb els pares també està al centre de la seva vida plena d'altibaixos...adora al pare que la fa riure i li fa cucs de seda, cosa que la ajuda a estar molt contenta. La mare és més trista i solament vol que la Simona sigui normal. La monòleg va avançant i és van succeïnt emocions, contradiccions, rebujos, crits i pauses...la Simona ens explica que el seu pare fa feliçes les senyores perque van a la seua oficina amb gran pena i surten contentes. En realitat, el pare es dedica a practicar abortament amb uns "ferros". La visió de Simona amaga una veritable agudessa darrere la seva aparent ximpleria...la seva mare vol que Simona es parega a una nena perfecta la "Safira", que representa la nena maca, sociable i que fa feliç a la seva casa. No obstant, Safira introdueix Simona en el sexe(juguem amb el cuc gran dels nois)i la droga(l'aigua forta que ens fa sentir feliços i després miserables)i queda ella embarassada, possiblement del pare de Simona. Aquesta tracta de practicar-li un abortament amb els ferros del pare, de treuri-li el mal i fer-la feliç de nou. Però la cosa acaba malament i la sanc domina l'escena. El pare de Simona li pega i castiga per usar les seves eines. Finalment el pare es detés i, crec, Safira mor. Simona queda sola i no se sap molt bé com acabará la seva vida...el ideal de felicitat(Safira)no era tan perfecte i s'en ha anat per sempre més...el pare protector ha quedat arrestat. La mare, que sempre estava trista, no es esmentada, no ajudara gaire. I així queda Simona, esgotada i sense sortida, infantil i a la vegada terrible, sola. Tanmateix, al darrer moment, el nen amb el qual havia entrar la Simona al escenari ja oblidat per mi i no se si per tots, a qui ha estat contant la seva trist història, es agafat per la Simona que recupera l'esperança, la felicitat. La vida te futur i tal volta, únicament tal volta, serà millor. Les llums s'apagen, el públic aplaudeix i fa tornar a l'Aina Calpe fins a quatre cops. Una gran qualitat interpretatitva, ha de ser completament esgotador ser la Simona una hora al dia. Com deu viure l'Aina caminant per aquesta Barcelona nostra sabent que la Simona li val al darrera, tal volta li diu de jugà. Curiós treball aquet de autor...enhorabona a l'Aina i al autor Albert Pijuan i al director, Albert Mestres. Vagin a saludar a la Simona!