LES REVOLUCIONS PENDENTES D’EUROPA
La caiguda del mur de Berlín i la fi de la Guerra Freda després de 1989 van significar un gran canvi tot configuran un món sense clars referents. Encara ens estem tractant d’orientar en aquet caos. Europa va deixar d’estar dividida en dos i el seu país més gran, Alemanya, es va retrovar amb ell mateix. Aquesta reunió del cor d’Europa va tindre grans conseqüències.
L’Unió Europea va reaccionar amb rapidessa, encara que de forma insuficiente. El tractat de Maastricht donaba per primera vegada un pas decidit cap a la consecució d’una veritable comunitat política.
El procés de globalització es va extendre per tota la terra. Els mercats es van expandir de forma irrefrenable. Els petits Estats nació de l’Unió van tindre que despertar del seu somni mandrós. Els estats, els governs, les èlits en definitiva, van comprendre que la forma de vida europea, basada en un creixement económic elevat gràcies a una alta productivitat combinada amb una redistribució única al món, tindria grans dificultats per a sobreviure en un planeta ultracompetitiu. El somni europeu del que parlara el nordamericà Jeremy Rifkin estava en perill.
Aquet és el repte: si no realitzem una revolución sense precedents en la nostra forma d’organitzar-nos política i económicamente Europa s’empobrirà. La nostra forma de vida plàcida, el nivell de civilització i de domesticació de la violència al que hem arribat, podria ser recordat en el futur per els nostàlgics de tot el globus. En cents de llengues cantaran les nostres desgràcies, enyoreran el paradís perdut.
Però el nostre final no està escrit. Si estem d’acord en el que, i crec que tots ho estem, hem de fer un esforç per posar-nos d’accord amb el com. Abans que res tingem clara una cosa: l’estat del benestar no sobreviurà si es sostingut per cada estat membre. L’única entitat que pot garantitzar a mig i llarg plaç uns nivells de vida esquivalents als actuals és l’Unión Europea. Estic parlant d’un salt endavant enorme i difícil, en sóc conscient.
Cóm realitzar aquet canvi?. La resposta l’hem de trovar en la revolució europea, una revolució de revolucions. En què consisteix?: en crear una nova identitat europea que siga la base d’una nova solidaritat de fet entre els ciutadans d’Europa. Les identitats, les comunitats socials, són construides. Al segle XIX, no fa tant de temps, vàrem trencar la societat estamental creant la nació. Persones que abans es veien com complets desconeguts s’abraçaren i s’uniren en una lluita per la seva llibertat i per els seus valors. Es moment d’anar més enllà en aquet procés. La societat civil ha de ésser protagonista del canvi. Una nova història ha de ser contada. La complexitat europea, les múltiples relacions de germanor, han d’ésser rescatades de l’oblit. Soles la fundació d’un nou poble permetrà a Europa seguir sent la que és, seguir creixent i redistribuïnt, continuar sustentant la societat democràtica en la que creiem, que està en el mateix nucli del nostre ser europeu. Donarem així un nou paper als ciutadans, que donaran finalment al Parlament Europeu el poder per fundar una societat nova.
Estem molt lluny direu, no ho conseguirem. Aleshores jo vos dic que tenim que intentar-ho. Europa, abans colonial, abans cruel, ha aprés la lliçó. És l’única potència que ho ha fet. Hem de ser el far que ilumine el món. El temps de la pau kantiana, de la necessària federació dels pobles del món, ha arribat. No es tracta d’un vaticini buit: si no ho aconseguim l’història de l’humanitat arribarà al seu final.
No lluitem per nosaltres, ja no som un grup de pobles egoistes a la conquesta de riquesses. La nostra forma de vida ha de ser conservada si la raça humana ha de tindre futur. No ha de espantar-nos la magnitut del repte. Asumim amb esperança la gravetat de l’esforç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario