Ahir, una altre vegada, vaig passar la Diada nacional de Catalunya a Barcelona. Ara estic vivint molt i molt prop de l'arc de triomf, també i encara a casa de Don Ildefons. Aprofitant l'avinentesa faig una parada en la lectura matinal i visito la fèria catalanista del passeig de Lluís Companys. Molt prop d'allà el monument al senyor Casanova, on partits i associacions han depositat ben d'hora corones de flos en homenatge. I és que l'història del catalanisme pareix la continua aparició d'una desfeta mai païda. Quan la cosa va de militars, que em perdonin els micalets i els del coll de Bruc, pareix que la patria catalana no s'en surt. I clar, contra potències com Madrid i París el país queda un poc petit, "inerme" diríamos.
La passejada es similar a la que ja fera al 2007. Les conexions vasques, el catalanisme d'esquerra amb reivindicacions fortes, l'Omònuim que fa 50 anys, el Serrallonga, revistes i revistetes, conferències sobre botiflers i referendums, defenses del català a l'escola contra l'última sentència per introduir l'ús de castellà, banderes i banderetes, slogans tipus "L'autonomia que ens cal és la de Portugal"(el vei ibèric sempre ausent i present),els concerts indepes, les senyeres amb l'estel, les associacions pro-estat propi,etc. Fira sobiranista, punyent i d'esquerra manifesta. "Pels drets nacionals i socials", diuent les pintades del meu barri de fort pienc.
Hores més tart entre al Palau de la música per primera vegada. El senyor noy alcalde, Xavier Trias, està present. Es el altre catalanisme, el més benestant, aquell que viu de manifestacions però també de actes romantics que recorden la pàtria estimada i mai plena. L'obra es catalanesca i nacional: Nova catalònia, d'Albert Manenm feta, com quasi tot allò que té valor en aquesta Barcelona que ara ens toca, a finals del XIX y principis del vint(concretament crec que és del 1910). Sona la música basada en cançons populars en la llengua de la terra. A final sonen els segadors i tots contents i catalans cap a casa. M'ha fet certa gràcia que tambén en J. Pujol haja parlat de la cançó de la Jennifer dels catarres, que ens servia de fons per analizar el catalanisme i les seves contradiccions. I es que el senyor Pujol i Soley sempre està a l'última, reaccionant i volent interpretar la "mass culture" de la que parlaven aquí fa poc. Ja en alguns paperets analitzavem la importancia que el President sempre l'ha donat a que les Jennifer es casen amb catarres i parlen català, sobre tot als fills. Jo he viscut dos diades però, deixaran d'anar els de castefa al Pont Aeri un disabte per aixecarse a gaudir de la Diada?.
No hay comentarios:
Publicar un comentario