ALCOI COM A REPTE

Ara estic estudiant la província d'Alacant...hi ha alguns llocs amb el que he tingut sempre una vinculació especial: Elx, evidentment. He tingut també una cridanera no-relació-especial en Alacant ciutat, com ja vaig explicar.

Hui, breument, es dissabte nit, quasi les 00'00h, quasi diumenge, escriuré sobre Alcoi. Estic a punt d'acabar el primer volum de "Nou viatge al País Valencià" de N.Novell i Josep Sorribes. Un capítol extens està dedicat a esta vila inversemblant...i peculiar, molt telúrica, jo diria.

Quan va ser la primera volta que hi vaig anar? No ho sé, segurament de menut, amb els pares. Recorde un record molt llunyà de l'hotel Reconquista, passat el pont del centre. Recorde anar a competir en el club ajedrez Pablo Iglesias representat a l'equip d'Elx. Tindria unos 15 anys i vaig guanyar la meua partida a Alcoi, al prepresentant de l'equip d'Alcoi amb la variant del drac de le defensa siciliana, eixa en la que et menges CxE4, ajundant de l'alfil negre en el fianqueto...era la segona volta que la feia este any (otro que pica, va dir en Gomis)però he de dir per al meu mèrit que la primera volta la vaig calcular jo mateix, no la vaig treure del manual...això sí, després la vaig mirar, clar.

Pero això va d'Alcoi amics. Aquella volta no vam veure la ciutat i feia molt fret. Després em recorde sol i capficat, al 2003...lleguint el Jaume I del mestre Villacañas, que, 14 anys després, fa molt poc, m'ha signat quan va vindre al MACA d'Alacant a donar un conferència sobre el populisme.

Alcoi, ciutat extraña però potent, amagada en aquella vall d'accés complicat...amb aquelles caigudes cap al Sèrpis, aquells ponts, les ximeneies del passat fabril, les primeres vagues de la història obrera moderna de la Comunitat Valenciana...

Recorde aquella obre de teatre amateur amb Na Clara Ferrer; vàrem riure de valent amb aquella senyora gran, que despistada era, que poc es sabia el text, heheje...per allí rondaven clàsics de la cultura i el poder intelectual de la província. Padrells Nadal, en Carles Cortés, que encara hi ronda.

Darrerament he anat sol...ara recorde vegades anteriors: a reunions del partit amb Patrícia Blanquer, en aquell àtic, aquella baixada. A la agència Adsalsa de màrqueting digital per entrevistar un sabi per a Librosensayo...amb la Jennifer fa poc, anarem a la font roja i menjarem quelquecosa en un centre urbà dessert.

I la darrera, darrer amb la mare a una ruta modernista: les casses burgueses, el magnífic cercle dels industrial, petites peçes d'una Barcelona en miniatura, que això és en part Alcoi, hi ha molts alcois. El banc d'Espanya, ara casa de cultura, el magnífica ajuntament...

Sempre m'ha dit alguna cosa potent Alcoi....vila vinguda a menys tot i que no tant, vinguda a menys de manera diferent que Oriola, per exemple. Els de la montanya, ai, ai...son diferents, amb personalitat, més moral que l'alcoiano. Per què Alcoi no ha esdevingut un Elx, per què no està al mapa de les principals ciutats valencianes?

Siga con siga Alcoi és un repte, ho era al 2003 quan marxava sol i poc convencut amb rut al cap, la llegenda de Sant Jordi, llegia, al Jaume I d'en Villacañas...però no era el moment, i pot ser que tampoc ho siga ara. Tanmateix, com diu Santacreu el més important és l'amor. Però tal volta esta volta podrem fer alguna cosa interessant...i Alcoi sempre jugarà un paper, Alcoi seguirà a la ment i seguirem visitant-lo...per mols anys alcoians!