Semblava que el confinament em faria escriure més en aquest blog...però no. Els temps són críptics, les coses van passat...
No cal aixecar-se aviat, podem veure pel·lícules a las 2 am sobre la nostra guerra incivil i escriure posts a laes 23.34h
Ja fa quasi 3 anys que vaig agafar aquell darrer tren a Barsalona Sants...vaig fugir, com sempre. I no he tornat a tú encara Barcelona
Alguns projectes tinc en ment per a, en un futur ménys pandèmic, revisitar-te, reestimar-te Barsalona. I vore de nou als amics de Mataró: Laura Escanciano, Mercè Espiell, l'Arasa-FCB i per supossat al gran Francesc Bert, la Dora i bastants amics i alumnes que vam deixar per el nord
Però aquest post, que, no ens enganyem, no és més que un Depêche, una nota nerviosa perque el cervell em diu que torne ja a l'enèsim llibre sobre Espanya (Llig ara "La desctrucción de la democracia en España", ed. Debate, Paul Preston), llegir i llegir més, sempre llegir per no arrivar en lloc.
Però ahir em vaig poder parar un moment a reflexionar, ja un poc tranquil. Al barri sud, a la zona del meu pis, a un retrobat Crevillent, concretament a la coneguda plaça de la crisis dels jardins d'Abel Zaplana, vaig reflexionar sobre Ortega, sempre Ortega.
"Jo soc jo i la meua circumstància. Si no la salve a ella no em puc salvar jo", va dir el filòsof madrileny, que, ja desde els 20 anys, des d'aquell llibre clau, seminal de l'espectador que vaig comprar a la llibreria efímera del panoramix, ja des de els 20 anys m'ha marcat.
I ara la meua circumstància no es Barcelona...no ho tornarà a ésser mai més. Què soc jo sense Barcelona, al meu Alacant benvolgut? En quina mesura Barcelona seguix en mi, en quina mesura soc Barcelona per sempre més, jo, el meu jo intern?
Jo sense Barcelona no soc jo del tot, em manca la ciutat i jo en Barcelona soc diferent...Jo a Crevillent, Alacant, també soc jo però un altre jo. Depenent d'on estic, d'en qui parle, llig. Jo soc el que llig i sempre llig per a la circumstància, per seguir aprenent, per seguir coneixent gent nova.
Ara vull estudiar alemany i anar-hi algún estiu. Tornar a Europa, a ser Europa. Barcelona i jo ens vam unir i va eixir "La odisea del libro", fill meu i del gran editor Miguel Ángel Martos, al que sempre estaré agraït. Un fill benvolgut que va sorgir quan marxava, sempre marxant...
A Barcelona, amb Barcelona, éssent jo Barcelona vaig voler anar a París, viure a París, ser París. Sempre ho he dit: Barcelona és voler fer-ho tot millor (sempre Pad Waddington "Outstanding contribution"), aspirar a allò excel·lent, a allò màgic, al sublim.
Molta gent està en Barcelona per fer la vida extraodinària...allà somiva juntament amb molta gent. Això sí, edifícis magnìfics pero mancava la gent...hi havia gent sense temps, tots havia de fer la declaració de la renda.
Alacant és gent atenta, molt vollguda, són els pares, esencials. És la gent amb la que vull fer l'alicantinisme de progés, del futur. Entre gent i edificis he triat gent...i és llògic, més amé i sa...Però, Barcelona, que bonica eres, un intelectual Europeu, eixir a Tv3, Parlar a l'Atenueu, anar de llibreries, al teatre, sentir l'Arc de triomf.
Què soc jo sense Barcelona? Jo i no jo...Barsalona, què bonica eres. T'estimu i t'estimaré sempre
Barcelona
PD: dedicat a Begoña Carreres, de Crevillent, de Barcelona
